Les qüestions sobre els origens estan presents en la construcció de relats en cultures de totes les èpoques. La religió, la història, la mitologia, la filosofia, l'espiritualitat i la ciència són les principals respostes que l'ésser humà de tots els temps s'ha donat per apaivagar els seus neguits respecte a la falta de l'Altre en relació amb la qual es constitueix. Aquesta constatació epistemològica, no obstant, pot esborrar-se amb la robotització del subjecte a la que aspiren les neurociències en col·laboració amb el desenvolupament tecnològic.

El complex d'Èdip i la Funció del Pare són els garants de la normativització de les pulsions agressives i incestuoses que caracteritzen a tots els nens i nenes, dels 0 als 5 anys aproximadament. Aquesta dit-mensió simbòlica, que s'articula amb les dimensions imaginària i real, en virtut d'un quart nus que convoca al Pare Simbòlic des de els origens de la cultura, permet a la criatura humana insertar-se en l'àmbit social i polític desde una posició ètica i responsable. Però, ¿què passa en la posmodernitat en la que vivim, en la que el discurs dominant és el discurs capitalista, correlatiu a la deflació de la Funció del Pare?

El subjecte és permeable a l'Altre familiar i l'Altre sociopolític en el que neix. Les paraules, ideals i desitjos d'aquests àmbits en els que ens constituïm determinen la nostra manera de ser, de pensar i desitjar. Aleshores, ¿Quines són les conseqüències de la deflació de la Funció del Pare en la posmodernitat?

El psicoanalista digne d'aquest nom no pot ser aliè a la època ni a les singularitats del cas per cas. Aquest principi que Lacan va formular i dirigir als psicoanalistes, en el seu desig de garantir la eticitat i dit-mensió epistemològica psicoanalítiques en la direcció de la cura, distingeix radicalment a la psicoanàlisi de totes les altres psicoteràpies que oferta el mercat pervers i canalla de la cultura.