Sobre la bondat i la maldat de l'ésser humà s'han escrit moltes pàgines. Teòlegs, filòsofs, pedagogs i científics de totes les èpoques han intentat respondre aquesta pregunta fonamental i donar una solució. ¿Quines són les seves tesis i els seus arguments? ¿Quins són els descobriments de la clínica psicoanalítica que donen llum a les qüestions que no deixa de plantejar la naturalesa esmunyedissa, per als discursos convencionals, de l'ésser humà?

Com deia el poeta llatí Publius Ovidius Naso (43 a.C. – 18 d.C), al llibre setè de La Metamorfosi: ¿Cuál la causa de tan gran temor? Sacude de tu virgíneo pecho las concebidas llamas, si puedes, infeliz. Si pudiera más sana estaría. Pero me arrastra, involuntaria, una nueva fuerza, y una cosa deseo, la mente de otra me persuade. Veo lo mejor y lo apruebo, lo peor sigo. ¿Pot el discurs psicoanalític operar on no paren de fracassar el dret, la moral i la educació?

La manca d'anàlisi, habitualment, dóna ales al pitjor de la naturalesa humana. Un Altre maligne, la pulsió de mort i el narcisisme tenen en l'actualitat, més que en èpoques passades, el camí expedit per a manifestar-se obscenament i sense vergonya. Però...¿què és i com es conforma aquest amo absolut que anomenem Altre (inconscient)?  ¿És possible, en virtut de la coneixença de la seva materialitat significant fer quelcom diferent a lo conegut contrastadament inoperant? Potser encara no tot està perdut.

Algunes de les característiques de la hipermodernitat cap a on ens dirigim són el transhumanisme, el neohumanisme, l'IOT i la robotització dels sistemes de producció que, juntament amb el triomf gairebé absolut d'aquesta nova forma de religiositat que són les neurociències, no fan sino que minvar cada vegada més l'espai del subjecte (al desig inconscient i al llenguatge) descobert per Sigmund Freud. ¿En qué consisteixen els ideals de la hipermodernitat? ¿Solucionaran els problemes eterns dels éssers humans? ¿Com seran les persones en aquesta nova societat?