La setmana passada (maig 1999) es van presentar a la UdG, en la II Conferència sobre regressions i transicions en la primera infància, els resultats obtinguts pels equips d’investigació de la Universitat de Girona, de Göteborg (Suècia), d’Edimburg (Escòcia) i de la Universitat d’Oxford. Segons els investigadors el plor, els períodes d’irritabilitat i fins i tot la mort sobtada dels nadons, respon a una qüestió neurofisiològica, és a dir, que es tracta d’un procés de reorganitzacions cerebrals i, per altra banda, que nomès existeix la possibilitat de mitigar aquests patiments del nadó, en tant que constitueix un desenvolupament natural, mitjançant un increment de comprensió per part de la mare.

Qualsevol estudi seriós sobre aquests temes hauria de tenir present les aportacions de Balwin, així com la mímica il·luminant del Aha Erlebnis de Köhler, i sobre tot, la conceptualització de la fase del mirall com a forjador de la funció del jo, 1949, del psicoanalista francès Jacques Lacan. Es tracta d’un requisit sine qua non, ja que en cas contrari s’estaria confonen l'etologia amb la psicologia, i es donaria prioritat a la fenomenologia respecte a l’estructura. Aquesta consideració, sens dubte, tindria cabuda en la investigació del Departament de Psicologia de la UdG, i tanmateix aportaria llum a aquells comportaments del nadó. És així perquè el jo, de la mateixa manera que necessita reconeixement de l’Altre (simbòlic) per assegurar-se la permanència de la seva imatge (imaginari), –preeminència del registre simbòlic sobre l’imaginari–, com ens recorda el lamentable experiment de Federic II; el subjecte, com ha descobert la psicoanàlisi, precisa de l’«emmarament» («alienació» a l’Altre que encarna la mare) però més fonamentalment de la «separació» en tant que aquesta és la que impedeix els anomenats comportaments regressius que es poden observar en la clínica.

Jordi Fernández

Publicat en el Diari de Girona, 22 maig 1999